Anem tan ràpid que no ens parem a pensar.

Ahir vaig decidir agafar l'autobus per anar a la feina, des del carrer balmes fins Francesc Macià.
Sovint quan agafo els transports públics, em fixo amb la gent que m'envolta i penso què serà de les seves vides, on viuràn, de què treballaràn...Ahir a l'autobus vaig fer aquest exercici i vaig deixar volar la imaginació. No em va agradar el que vaig veure:

La gent caminava ràpid, molt ràpid ( que tenien pressa?), eren les 9 del matí, potser feien tard a la feina;
Ningú es mirava, tothom caminava mirant a terra, amb el cap ajupit pensant en les seves coses, o simplement mirant com les cames feien la seva feina;
El conductor anava conduïnt l'autobus d'una manera inconscient (es deu conèixer el camí de memòria) i tocava el clàxon quan algun motorista atrevit es ficava en el seu camí;
Una parella de senyors grans, mirava a través dels bruts vidres de l'autobús, ella estava molt seria i ell plorava...
Una senyora també gran, va seure al meu costat amb una gran maleta de viatge, vaig pensar que baixaria a Sants per agafar el tren cap a un destí desconegut. Quan li vaig demanar de baixar, no em va mirar, i quan li vaig donar les gràcies per apartar la maleta, no em va respondre...

Tot plegat em va fer pensar que vivim a una gran ciutat, i aquestes coses són normals, però a mi, no m'agraden. Vaig tenir ganes de tenir poders o atrevir-me, i cridar ben fort. PAREU UN MOMENT! i que per un instant, la gent que corria, descansés; la gent que plorava rigués; la gent que s'enfadava es regalés un somnriure...

Suposo que no soc realista, però m'agradaria viure a un món més tranquil, on la gent caminés lenta mirant a munt, on ningú plorés....No ho heu pensat mai?